PRESENTACIÓ ( per Dolors Busquets)
És professora de filosofia, cap del servei educatiu de Barcelona. Autora de llibres com : El plaer de mirar, Educació i vida quotidiana i un lloc anomenat escola.
El seu constant diàleg en la ciència, la filosofia , els mestres, els nens, etc, fa que qualsevol experiència seva tingui un component bàsic, són un teixit on projecta la seva obra i creativitat.
Té un constant interès sobre l’educació, constant atenció perquè tingui utilitat en l’àmbit educatiu. Proximitat molt intencionada que ella té amb tots aquests ambients : provoca situacions per estar en contacte amb l’educació, joves, professors, filosofia, escoles...
INTRODUCCIÓ
~ Oficià fer de Mestre
Hauria de ser o pot ser el títol d’una sèrie de conferències, però no totes. Se’m va ocórrer en una reflexió d’unes setmanes, però pot ser un títol permanent que estigués pendent una vegada al mes i que veiéssim perspectives diferents. Quan es discuteixen temes escolars tothom se sent identificat i discuteix.
“Pensar en l’ofici de fer de mestre en el marc d’una ciutat”
Cada vegada que pensem de mestre ens imaginem la situació de nens, sempre ens arriba aquesta idea al cap. El nostre és un ofici que es fixa molt en els detalls, aquesta idea de nous és molt generalitzable, el que em de pensar és amb els nens que creixen, perquè la relació que puguem tenir amb ells és estàtica, pensem que els nens estiguin quiets, però estan canviant amb el temps, estan creixent, però nosaltres també estem creixent i canviant com a professors. Nosaltres intervenim en aquest creixement.
Els nens són els més estrangers possibles,més que els immigrants perquè s’ha d’acostar a una forma de vida que mai ha conegut. Els nens no venen de cap país, arriben per primera vegada. Quan ens fem estrangers comparem allò que hi ha amb el que és familiar, però ells no tenen res familiar. A les escoles la verdadera estrangeria no són els nens que venen del Marroc o de Xina.
Un ha d’aprendre a la ciutat: Hi ha alguns que ho fan per ofici, però aprendre a bellugar-se per una ciutat no és només la funció del mestre, també ho aprenem amb altre gent de la ciutat que fa que ens moguem amb tranquil·litat. Tots fem de mestres per trobar un lloc propi. Els que ens ajuden a que ens agradi la ciutat, alguns seran mestres, altres no ho seran, però els mestres han de fer conèixer la ciutat.
Un professor ha de tenir un arxiu de la ciutat, perquè aprendre a viure en una ciutat fa que quan siguem estrangers ens adaptem perquè cal buscar fora el que aquí no hi és.
Un nen ha de poder arrelar en un lloc on ha viscut per després poder arrelar a altre, per tant fer de mestre té una importància molt gran, tenir la possibilitat per donar-li la mà i que vegi en quin món ha arribat i com es pot desenvolupar en aquest.
Si pensem amb nens que creixen, pensem amb una gran vitalitat de la gent que el fa créixer. La complexitat de la ciutat és un concepte mínim per conèixer la realitat en la que viu.
La confiança que dona que algú t’acompanyi à fer de mestre
Fa 150 anys es va aprovar l’eixample de Barcelona.
Tenim en disposició un navegador web.
Aquest cada cop que s’utilitza es veuen els mapes de la ciutat. Hi ha marques i només van els turistes, només veient edificis emblemàtics sabem que parlem de Barcelona.
Com pot ser que al mapa de la ciutat no assenyali les escoles?
És important parlar de les escoles perquè després van haver d’introduir-se a aquest pla. A l’eixample totes les escoles són verticals, té una tipologia d’escoles molt peculiar.
Són espais molt diferents per estar en una zona escolar però molt útils per viure en un pis.
Al mateix temps hem demanat que els centres culturals també estiguin. Començant a teixir un plànol on l’escola passa al marc de la ciutat que té un patrimoni com a centre de recursos, per això és important que els centres culturals estiguin per activar informació.
La educació ha de passar a primer pla perquè els nens són els que creen canvi a la ciutat.
Si entrem a un edifici com la pedrera (web), està la visita com un lloc d’imatges. Ens ofereixen la possibilitat de crear metàfores, buscar comparacions, d’intentar entendre, d’imaginar...
La ciutat en la qual vivim la hem de reconèixer per poder ensenyar als nens a trobar-la i poder mantenir aquesta curiositat insaciable.
Quina podria ser una bona metàfora per comparar els nens amb els ruminants?
Surten a trobar l’aliment i després troben un lloc tranquil per rumiar, a l’escola potser tindrien la sort de tenir l’entorn i tornar a rumiar ( integrar a la vida pròpia allò que hem après fora, allò que pensem fora). Relació entre l’interior i l’exterior.
Endur-se l’instrument de pensar, d’imaginar a on estigui. Les condicions hi són però espera a la persona per alimentar la curiositat que els nens tenen per si mateixos. Els nens són curiosos per necessitat, fan preguntes per entendre aquest món i poder viure en aquest. El que no pot fer un professor és no alimentar aquesta curiositat. Cal com a mínim una ciutat sencera per poder alimentar la seva curiositat. Aquesta curiositat s’assembla molt a la que tenim els adults davant una obra d’art.
Els nens tenen una curiositat molt gran surten i tornen moltes vegades per saber i saber. Nosaltres aprenem a reconèixer la curiositat del nen quan mireu l’art, no només és la satisfacció que tenen sinó contemplar-los.
També donen altre perspectiva les obres d’art. Fer de mestre hauria de ser un programa per ajudar-nos a conèixer quines imatges parlen de nosaltres. Les experiències estètiques no són només per un dia que van a veure una cosa sinó també es troben a la vida quotidiana.
Les obres d’arquitectura,els teatres, les pel·lícules, la ceràmica són les nostres aliades per poder tenir com a centre d’interès la curiositat.
http:// www.youtube.com/watch?v=ip-Owawmbeg
En els moviments dels nens som aprenents.
A exposar-se a les arts pots acabar sucumbint als seus encants, no només les arts serveixen per fer l’ofici. Una cosa és fer de mestre i altre ser mestre, s’esdevé mestre quan la realitat ens fan poder donar la mà a un altre.
Per ser ensenyant volem ser savis, no es pot ensenyar si en realitat ni es vol ser savi, posar l’accent en l’ensenyament i la seva didàctica. La didàctica apareix com a necessària quan hi ha un desig d’aprendre. Ensenyar a llegir i escriure serà un repte molt gran, per aquest motiu cal ser lector. L’acomodador de cinema et porta al teu lloc de percepció, fer de mestre és fer a cada nen viure, per fer-lo riure i a vegades plorar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario